Capvespre

—El destí no està escrit, Cassandra.
—Precisament això és el que em crea angoixa.
L’Aurora és una bona persona però no m’entén. Com és que la majoria de gent és capaç de viure tan feliç sense saber el futur que els espera? Jo no puc. Des que em llevo fins que me’n vaig a dormir no puc parar de pensar que no sé on vaig, que no sé res del que el futur em depara. Gairebé m’immobilitza. 

—No entenc aquesta febre malaltissa que tens de saber-ho tot. 

—Necessito tenir certeses, encara que siguin falses.
—Com pot ser falsa una certesa? Aleshores és una conjectura.
—Ja ho sé. Vull dir que necessito agafar-me a alguna cosa, encara que no sigui certa, però que sigui segura. El fet de no poder aferrar-me a res és el que em fa viure corsecada per l’angoixa.
—M’amoïnes, Cassandra. Per què no pots fer la teva vida, com la resta de gent fa la seva, sense preocupar-te per un futur que ni tu ni ningú no pot controlar?
—Si cregués en algun déu tot seria diferent.
—Però tu sempre t’has declarat agnòstica.
Un dia vaig decidir que l’única cosa que faria seria observar la meva germana per veure què feia al llarg d’una jornada, com podia viure sense fer-se preguntes, despreocupada i feliç, com diu ella. Es va llevar, es va dutxar, va esmorzar i va anar a treballar. La vaig seguir. Caminava com si res. Com podia actuar amb tanta naturalitat?
Quan va sortir per anar a dinar no vaig tenir temps d’amagar-me i em va veure. Ràpidament va córrer cap a mi.
—Què passa, Cassandra?
—No res. He decidit agafar-me el dia lliure per pensar. —Vaig dir per sortir del pas.
—Per pensar??? Però què més vols pensar, tu? El que et cal és actuar més i pensar menys! A veure si al final encara faràs alguna bestiesa que hàgim de lamentar. Escolta, saps què? Aquesta tarda me la prenc lliure i anem a divertir-nos.
—Aurora, t’agraeixo que t’esforcis tant per mi, però tu no pots fer res. Ningú no pot entendre que em causa un dolor insuportable saber que les nostres vides no tenen rumb, que no hi ha res escrit ni cap certesa possible.
—No et puc deixar així, ets la meva germana i tinc el deure d’alleujar-te aquest dolor que sents.
—No és que el senti, és que no entenc com no el té tothom. Com pots viure, tu, sense saber què et passarà demà?
—Però si aquesta és l’essència de la vida, Cassandra! Si el destí estigués escrit, la vida seria insuportable, tothom se suïcidaria. Que no ho veus que la incertesa és el que ens dóna llibertat?
—De quina llibertat em parles?
—De la llibertat de fer el que vulguis amb la teva vida, sense haver d’estar pendent d’arribar enlloc més enllà del que tu mateixa et proposis.
—La llibertat de què tu parles és angoixa. Com puc viure sense saber què m’espera, plena de dubtes que em corsequen? Quin sentit té l’existència humana damunt la terra? Per què som aquí dalt?
—Prou, Cassandra!
No em sentia gens bé. M’imaginava que l’Aurora tenia raó, però no podia compartir la seva visió del món i de la vida. Tant de bo fos creient en alguna cosa, encara que fos el Barça, perquè així tindria alguna seguretat. Abans que em pogués engrapar pel braç, vaig arrencar a córrer. Cada vegada corria més, sense aturar-me ni mirar ningú. De cop, vaig notar un cotxe que se m’acostava.
Gairebé no veia ni sentia res. Era com si algú se m’endugués d’aquell món a un altre de diferent. No pensava res, no sentia el meu cos, era només una ànima atuïda que tan sols volia desaparèixer. Em sentia en pau, sense haver d’explicar res a ningú. No volia res, no desitjava res, tot m’estava bé. Ningú no podia fer-me mal. Tot era neutre. Era un moment de màxima tranquil·litat i serenitat. Va ser com la mort d’Isolda, fosa en la immensitat de l’univers.
Aleshores es va sentir un crit desesperat. 

—Cassandra!!!

Les veus del Pamano, de Jaume Cabré

Jaume Cabré, Les veus del Pamano. Barcelona: Proa, 2007.  (A Tot Vent; 410)

És una novel·la magistral en tots els sentits. Personalment no m'interessen gaire les històries de la postguerra, com tampoc la novel·la històrica en general, però aquesta ha aconseguit fer-me agafar ganes de continuar-ne la lectura pàgina rere pàgina, tot i que cal dir que no és pas d'aquells llibres que t'enganxen des de la primera pàgina, ans al contrari; em penso que vaig trigar-ne ben bé un centenar fins que no vaig endinsar-m'hi del tot i vaig entendre com valia la pena de continuar llegint i mirant de desxifrar els enigmes que planteja.

I tots aquests enigmes com els planteja? Doncs fent salts continus en el temps, endavant i endarrere, i barrejant personatges, històries i narradors. Tan aviat se'ns presenten les vivències del mestre de Torena i la senyora Elisenda, com al paràgraf següent hi veiem la Tina i els problemes que té amb el seu marit i el seu fill. El narrador canvia constantment, s'alterna la primera persona amb la tercera fins i tot en una mateixa línia, però la perícia de Cabré fa que el lector mai no es perdi i sempre estigui situat. Potser aquests canvis que són gairebé marejos són el que fa que la lectura del llibre no comenci a fer-se atractiva i desitjosa fins al cap de moltes pàgines. Però normalment, una novel·la que ens atrapa des de la primera pàgina no aconsegueix la profunditat que la fa una obra mestra.

El protagonista, l'Oriol Fontelles, és un home que té por, i des dels seus ulls veiem bona part de la història, a través del relat que escriu a la seva filla i que, per atzars de la vida, va a parar a la Tina. No és un heroi ni un covard, és un home atrapat entre molts fronts: l'amor a la seva filla, a l'Elisenda i a la causa de la llibertat, mentre ha de fer mans i mànigues per salvar el coll. La protagonista femenina, l'Elisenda Vilabrú, és la senyora falangista que es debat entre la seva estirp i el seu amor apassionat i pur per l'Oriol. La història entre tots dos és el tronc principal de la novel·la, a partir del qual van sortint branques i més branques, i a poc a poc, anem rebent les peces que finalment ens ajudaran a recompondre l'enorme trencaclosques que Cabré ha creat.

La novel·la és un entramat d'històries i de personatges secundaris que embolcallen els principals i amb els quals es barregen, però per damunt de tot, és un mosaic curull de peces petites que es van engranant les unes a les altres, on s'alterna passat i present de manera imperceptible i on és impossible jutjar cap personatge, perquè són tots tan polièdrics, que no es poden titllar de bons ni de dolents a priori -llevat del Valentí Targa.

Així doncs, la prosa justa i austera però meravellosa de Jaume Cabré dóna forma a una història tràgica col·lectivament i individualment per als personatges. Una novel·la coral amb dos protagonistes clars però amb tot un estol de secundaris que emboliquen la troca, que no es descabdella del tot fins al final. I és que la dosificació de la informació és la clau d'una bona novel·la.

Audrey Hepburn

Estava assegut a la taula d’una cafeteria prenent un cafè amb llet mentre llegia el diari. M’agrada alçar el cap de tant en tant i contemplar la gent com es mou i com xerra, especialment les dones boniques. La meva ja no em diu res, la tinc més que avorrida. Aleshores vaig veure una noieta que prenia un cafè a la barra. Anava sola i era bonica i fina. Va girar el cap cap on era jo i vaig acabar de copsar-ne la bellesa. Em recordava algú i no endevinava qui. Duia un monyo molt ben fet, era prima, gràcil, elegant, semblava feble i es veia encisadora. Em moria de ganes d’aixecar-me i d’anar-li a dir qualsevol estupidesa. Em va mirar però no em va fer cas.
Al final em vaig aixecar i vaig atansar-me on era ella. Em vaig posar al seu costat mirant de fregar-li el cos amb els meus braços. Tenia una pell fina com la seda. I seguia recordant-me algú.
—Si us plau, cobra’m un cafè amb llet i el que hagi pres aquesta senyoreta.
—Escolti, vostè què s’ha pensat?
Vaig mirar de parlar amb un to tranquil·litzador. L’última cosa que volia era espantar-la.
—Per favor, no t’espantis, que no sóc cap vell verd. És que fa estona que t’observo, sé que t’assembles a algú i no hi caic en qui. Et podries treure les arracades?
Va dubtar. L’havia posat en guàrdia. Se les va treure, encuriosida.
—Ets l’Audrey Hepburn.
Hauria volgut anar-hi a passejar, explicar-li coses, que ella me n’expliqués a mi, era un ésser angelical, però em sembla que m’estic fent vell per lligar amb jovenetes.

La Vanguardia en català

La setmana passada vaig assistir a la I Jornada de Correcció i Assessorament Lingüístic, organitzada pel Màster de Correcció i Assessorament Lingüístic (que curso enguany) i el Grup d’Estàndard Oral. Va ser un dia atapeït de conferències diverses la més interessant de les quals fou la de Magí Camps, responsable lingüístic de La Vanguardia en català. Potser perquè va ser la primera i tots els assistents estàvem més frescos i desperts, o per l’habilitat comunicativa de Camps, vaig quedar-me’n amb moltes idees que ara m’agradaria exposar en aquest apunt.

Jo tenia una lleugera idea de com funciona la versió catalana d’El Periódico: s’escriu en castellà, s’hi passa el traductor automàtic al català i un corrector revisa el text traduït. Pel que va explicar Magí Camps, La Vanguardia funciona un xic diferent. Així com el traductor d’El Periódico només funciona en un sentit -castellà-català-, el de La Vanguardia funciona en tots dos sentits, de manera que els periodistes i col·laboradors poden triar si volen escriure els textos en català o en castellà. Llevat dels col·laboradors estrella com Quim Monzó o Pilar Rahola, als quals s’exigeix que escriguin els articles en la doble versió.

La metàfora que Magí Camps va fer del traductor automàtic va ser molt gràfica i divertida. Va dir que és una bèstia, especialment pel volum de feina. I la bèstia, és clar, s’ha d’alimentar. L’aliment d’aquesta bèstia són les paraules, i és que el seu traductor és d’aquells que funcionen per acumulació de paraules introduïdes. En els aliments que menja aquesta bèstia és on veiem el doble sentit de la traducció: en argot, les paraules castellanes a traduir al català són els friskies, mentre que les catalanes a traduir al castellà són els whiskas. Amb aquesta metàfora tan gràfica com divertida, veiem que La Vanguardia és més flexible que El Periódico, segurament perquè ha tingut uns quants anys d’aprenentatge d’ençà que es va fer la primera prova d’un diari en doble versió castellana i catalana. La qual cosa també suposa una feina doble, ja que aleshores cal tenir correctors en tots dos idiomes.

Un exemple que Magí Camps va posar de com s’elaboren les traduccions, fou un article escrit arran de la passada vaga general del 29-M titulat, en l’original castellà, "De la huelga a la juerga". Dins l’article es feia al·lusió a les pel·lícules La vaga d’Eisenstein i La juerga de Berlanga, amb la qual cosa la traducció no podia limitar-se al títol i prou. En aquest cas, els correctors (persones, no cap màquina o bèstia automàtica) van tenir l’enginy de traduir l’article per "De la vaga a les vacances" i de canviar La juerga de Berlanga per Les vacances de Mr. Hulot de Jacques Tati (La vaga d'Eisenstein la van mantenir). Em va semblar una solució magistral.

Finalment, al torn de preguntes, Albert Pla Nualart, reponsable lingüístic del diari Ara, va dir que el sistema de La Vanguardia li semblava acurat, però que per avançar de manera ferma i sòlida cap a la normalització del català el que cal són diaris no només escrits, sinó pensats en català, perquè que en siguin una traducció, és a dir, una còpia més o menys fidel, és un signe de submissió a la llengua dominant, que és el castellà. Camps li va dir que compartia la seva percepció, però que la realitat és la que és i que si es vol canviar-la, cal fer-ho a poc a poc.

Estic del tot d’acord amb l’apunt de Pla Nualart -i jo mateixa sóc subscriptora del seu diari-, però comparteixo l’apreciació de Camps que La Vanguardia és un diari més que centenari i les inèrcies no es poden canviar d’un dia per l’altre. Encara que ens sembli insuficient, jo crec que el fet que La Vanguardia tingui una versió catalana de qualitat representa un salt endavant importantíssim en la normalització i l’expansió del català.

Dònuts

—Biel, vinga, lleva’t, que ja són les onze. No són hores de fer el mandra!
—Però si avui és dissabte, mama!
—Si véns a esmorzar tindràs una sorpresa.
—Què? Quina?
La curiositat va poder més que la mandra i el Biel va anar corrent a la cuina a veure quina era la sorpresa. Hi havia una taula parada plena de menges exquisides i hi havia dònuts! Al Biel el tornaven boig. Però a banda dels dònuts, hi havia pa de motlle, suc de fruites diverses, llet, cafè, melmelada, crema de cacau, iogurts, cereals en flocs, galetes i xocolata.
El Biel va anar de dret a la safata dels dònuts, en va agafar un, el va mirar i va començar a assaborir-lo lentament. Mossegar aquell pastisset ensucrat i flonjo era una delícia. Era dissabte i volia gaudir d’aquell esmorzar. No sabia què se celebrava, però sabia que mai abans ni després no veuria una taula com aquella. Els seus ulls no donaven l’abast per fitar cada cosa que hi havia. Volia menjar-s’ho tot.
Després del primer dònut en va agafar un altre. En acabat un altre. Quan es va haver cruspit tots els dònuts de la safata li van entrar recargolaments a l’estómac. Aleshores va sentir la veu del pare, que devia arribar del carrer.
—Biel, et porto una cosa que t’agradarà.
Però el nen només pensava com s’ho faria per fer-se passar aquell mal de panxa.
—Què, papa?
—Bagels.
—I això què és?
Son pare li va treure una mena de dònut una mica diferent dels que el Biel s’havia menjat. Era més gros i tenia un color més clar.
—Dònuts de pa. Ja està bé que per esmorzar, en lloc de pa, t’atipis de dònuts!

Un llibre ens ha d'atrapar des de la primera pàgina?

No. A grans trets, hi ha dues menes de llibres: els que devorem amb voracitat esperant arribar al final per saber com s'acaben, i els que assaborim lentament perquè ens volem recrear en el seu estil. Jo en llegeixo dels dos i tant en els de la primera classe com en els de la segona no espero que m'atrapin des de la primera pàgina -o fins i tot des de la primera línia-, com sovint algunes faixes diuen que fan.

Tots els llibres s'han d'assaborir o de deglutir, però cal haver creat una expectativa abans de poder-nos-hi sentir enganxats. Recordo que el primer llibre de Mankell que vaig llegir, La cinquena dona, no em va enganxar fins a la pàgina vuitanta. Això no fa millor ni pitjor un llibre. De fet, si algun llibre ha aconseguit captivar-me des de bon principi, ha resultat ser un bluf inconsistent.

I el que val per als llibres també val per a la vida i especialment per a l'amor. A mi em fa una certa mandra encetar un llibre perquè és acarar un món nou i desconegut. Gaudeixo quan ja en conec els personatges i l'estil de l'autor, quan ja l'he començat a fer meu i el llegeixo al ritme que vull, més lent o més ràpid. El mateix em passa amb els homes. No m'agrada especialment la fase inicial d'una relació, sinó el moment en què ja es coneixen tots dos, se saben les fílies i les fòbies i comença allò tan màgic de la complicitat.

Amb un llibre la complicitat també és important i això és impossible d'aconseguir a la primera pàgina, perquè és un desconegut per al lector, que s'hi pot atansar amb il·lusió, amb basarda o amb mandra. Quan un llibre ens ha atrapat prou per sentir-hi complicitat és quan ens costa deixar-lo i fa que no vulguem acabar-lo.

La dama de les camèlies, d' A. Dumas

Alexandre Dumas, La dama de les camèlies. Traducció de Lídia Anoll. Martorell: Adesiara, 2012. 272 p. 20 €

Avui és sant Jordi, el dia del llibre i de la rosa. És per aquest motiu que vull parlar d'aquesta novel·la, que acaba de retraduir-se i reeditar-se, i que em va causar un gran impacte quan la vaig llegir, ja fa molts anys. La dama de les camèlies, d'Alexandre Dumas fill, l'única que va escriure, fou la base argumental de La Traviata, però cal dir que la novel·la és molt més amarga que no l'òpera.

La història, basada en la vida d'una cortesana real, Marie Duplessis, narra l'evolució des de l'esplendor fins al declivi i a la mort de Marguerite Gautier, la cortesana tuberculosa que es va enamorar de debò d'Armand Duval, un jove de família rica a qui el pare no volia deixar viure amb Marguerite perquè no hauria quedat bé dins la família. Finalment, la tuberculosi acaba amb la vida de Marguerite, que mor tota sola, sense el consol del seu estimat.

Aquest és l'argument de la novel·la, que difereix del de l'òpera, en primer lloc en els noms dels protagonistes (Marguerite Gautier és Violetta Valéry i Armand Duval és Alfredo Germont), i també en el fet que ella mor sola, mentre que a l'obra de Verdi els amants es retroben i ella mor als braços d'ell. D'altra banda, el pare d'Armand mai no apareix a la novel·la, sinó que al final, Marguerite fa al·lusió a una carta que una vegada li va enviar demanant-li que deixés el seu fill. A banda d'aquestes discordances argumentals, és notori que a la novel·la hi ha una preocupació constant i gairebé malaltissa pels diners, que a La Traviata no hi és. De fet, a l'òpera tot és molt més ensucrat i romàntic, tot i que això no la desmereix gens ni mica. Durant molts anys va ser una de les meves òperes de capçalera, malgrat que ara la trobo lacrimògena.

Parlant pròpiament de la novel·la, La dama de les camèlies està escrita amb tremp i molta força, sap atrapar el lector posant-lo des del primer moment a la pell de la cortesana, la dona fràgil i malalta que necessita totes les atencions i que se la veu intel·ligent i radiant de bellesa i de bondat. Allò que la marceix, igualment com marceix la camèlia, és la duresa i la hipocresia de la societat burgesa del XIX, que dóna el cop final quan, un cop morta Marguerite, Armand no es mostra gaire afectat i ni tan sols s'acosta a la casa d'ella, que entra en subhasta. És, doncs, un bon retrat d'aquella societat.

Per acabar, em congratulo que s'hagi traduït novament al català, ja que fins ara només podíem gaudir d'una traducció introbable, la d'Alfons Maseras, feta el 1920. Desconec la traducció de Lídia Anoll, però confiant en la destresa d'Adesiara, estic segura que deu ser excel·lent. No cal dir que és un dels llibres que compraré aquest sant Jordi.